Carlos Cerdà

🌐

Records de la infància

Índex

1. Una casa petita

2. Aïllats de l’enrenou

3. Unes muntanyes molt pelades

4. Pescar de matinada

5. Ceràmica, olles i resar el rosari a la foscor

6. Sense mòbil

7. Un cotxe molt gran

8. La platja dels hippies amb barques de luxe

9. La festa més gran del món

10. Una gran catàstrofe

11. Literatura sobre el mar

12. La muntanya màgica

13. La Torre fantasma.

14. Heràldica

15. Un grafit de 1912

16. Una església enterrada

17. La fi del besavi

18. Una casa neogòtica sobre la sorra

19. La fi de Sant Vicenç

20. El final de can Botana

21. El fantasma del besavi

Algun es preguntarà si la casa ha canviat molt des que el besavi la va construir. Certament, quan jo vaig néixer, ell ja feia 14 anys que era difunt. Però en aquella època els canvis eren lents. De fet, recordo perfectament l’olor de pintura al seu estudi, perquè molts dels seus pinzells i colors seguien allà, al taller. Allí s’ha donat el canvi més gran de la casa, ja que el que actualment és la cuina i el saló del pis superior era l’estudi del pintor. El lloc on treballava els dies plujosos de tardor o primavera, i quan la calor d’agost pressionava tant que no era possible enfilar-se per les muntanyes sense agafar una insolació.

Perquè com és evident per a qualsevol que llogui la casa, abans era tota una, no dos habitatges com ara. Encara es pot veure en una finestra unes pinzellades del besavi, que algun dia treballant s’hauria quedat sense draps vells per netejar els pinzells, i els va refregar sobre la fusta abans de guardar-los.

1. Una casa petita

Podeu pensar que quanta casa per a una família! Però en realitat es quedava petita. Tinc tres germans més, dos homes i una dona. Els meus pares van ser tots dos professors, així que passàvem tot l’estiu a la Cala de Sant Vicenç.

A nosaltres sis se sumaven els meus avis paterns, i una tia àvia soltera que tota la vida va viure amb ells (sempre van ser tres, i quan un va marxar a l’altre món, les altres dues van córrer darrere seu). La família jove dormia a dalt. Els tres nois dormíem a l’habitació que hi ha en pujar l’escala. La meva germana dormia a la petita del fons, i els meus pares on és sota la torre.

El taller del besavi estava tancat, que els nens no havien de tocar tots aquests productes pudents i tòxics. Era el reducte del difunt, que allà continuava treballant, encara que algun moble vell també havia anat a parar a l’estudi, agafant pols a la cantonada. Molt més tard se li va treure un trosset per al bany, ja que de nen a dalt no n’hi havia, i quan es van separar els pisos es va condicionar en aquesta peça la cuina i el saló superior.

A baix dormien els meus avis, en una gran habitació al costat del saló, que en morir es va convertir en menjador (el menjador antic va passar a ser dormitori). I la meva tia àvia dormia sola en una altra cambra al costat de la cuina. Encara quedava un petit dormitori per si hi havia alguna visita, però com podeu imaginar tota la casa estava ocupada i plena de vida, excepte el “sancta sanctorum” del besavi.

2. Aïllats de l’enrenou

El solar també era molt més gran, doncs anys més tard es va parcel·lar i es van vendre els dos trossos limítrofs. Allà on quedava al costat del mar un empresari català va construir una casa molt respectuosa amb l’entorn i amb la nostra. I la parcel·la al costat de l’hostal Oriola recentment va ser adquirida per un ciutadà irlandès.

Però de petit els veïns eren molt lluny, separats per un bosc de pins i alzines que donaven a la casa l’aspecte de castell, entronitzat entre els arbres. Hi havia lloc de sobres per córrer i jugar a fet i amagar.

3. Unes muntanyes molt pelades

Sorprèn molt com són d’àrides les muntanyes que envolten la Cala de Sant Vicenç. Tot i que la zona de Formentor està més poblada de pinedes, la resta és gairebé roca i unes poques plantes supervivents. Però, sempre va ser així? Sembla que no. Una pràctica ancestral utilitzada a la muntanya mallorquina era la crema sistemàtica a l’època hivernal. Aquesta crema controlada intentava ajudar a estimular el rebrot a l’arribada de les pluges primaverals, i servia d’aliment al bestiar que pasturava a les cingleres.

Una cosa semblant practicaven els aborígens a Austràlia i alguns estudis els fan responsables de la desaparició dels immensos boscos primigenis d’aquell continent. A Mallorca es va practicar durant segles i fins no fa gaire, quan va ser totalment prohibit. Les plantes com a càrritx (ampelodesmes mauritanicus) i mata (pistacia lentiscus) sobrevivien a aquestes pràctiques. Les plantes de més port, no. Conservem una foto de la casa on es pot veure el terreny erm, i els primers pins que va sembrar el besavi despuntant tímidament. A les zones d’urbanització, amb el reg humà, els pins han crescut extraordinàriament. Les muntanyes mostren alguns exemplars tímidament aquí i allà, però passaran segles fins que es tornin a veure amb el mantell arbori.

4. Pescar de matinada

Us preguntareu què fèiem tota la família en aquest indret durant els dos mesos i mig de vacances escolars espanyoles. La veritat és que els dies passaven volant. És veritat que quan hi ha mar i platja un nen no en necessita gaire més. Però, i els adults? Al meu avi li encantava pescar.

En aquella època hi havia molta més pesca que no pas ara. Tenien una barca molt petita i per això ell i el meu pare matinaven molt. A les 6 del matí treien el pot a l’aigua aprofitant el vent de terra que bufa a aquelles hores a l’estiu (terral en diuen), que empenyia l’embarcació mar endins. Després, cap a les dotze del matí tornaven quan el vent, per la calor, girava en direcció contrària (embat). És clar que la barca tenia un petit motoret, però l’ajuda del vent era genial.

5. Ceràmica, olles i resar el rosari a la foscor

La meva mare és ceramista ia l’estiu aprofitava per desenvolupar la seva passió al taller que hi havia al soterrani. Això era als buits que quedaven entre fer el menjar, netejar la casa, rentar la roba, etc.

Tenia l’ajuda de les àvies, que a mig matí seguien l’etern ritual d’asseure’s al saló, amb les finestres ben tancades (perquè a la gent antiga no li agradava el sol en absolut) i resar el rosari. El costum de prendre el sol és molt recent. Antigament els mallorquins volien estar molt blancs.

Només tenien color els pagesos, que havien de passar la jornada sencera a ple sol, i tot i així les dones del camp portaven barret i guants de roba per evitar-ho al màxim. La gent benestant estava molt, molt blanca.

Va ser més tard, quan els burgesos van començar a estiuejar al costat de la costa i la resta a treballar tot l’any en una oficina, quan estar bru va començar a significar estatus, però durant molts segles la pal·lidesa va ser bonica, i les meves àvies evitaven sempre el sol .

6. Sense mòbil

Nosaltres de petits jugàvem a qualsevol cosa, ja que no hi havia mòbil, ni internet, i la incipient televisió només tenia dos canals, la primera i la segona cadena.

La tele es mirava en família. De dia ens pujàvem als arbres, corríem pel solar, pintàvem ciutats imaginàries als troncs tallats per a la llenya, fèiem tendes de campanya, ens barallàvem, i sobretot nedàvem al mar.

7. Un cotxe molt gran

El cotxe del meu avi era un Seat 600. En aquella època em semblava un cotxe enorme. Ens ficàvem darrere els quatre germans i hi havia lloc de sobres.

Diumenge l’avi portava del mercat síndries, melons, fruites i verdures de tota mena, una ensaïmada per celebrar el dia del senyor, còmics, i quantes coses meravelloses poguessin sortir d’aquella banya de l’abundància inesgotable, on semblava cabre-ho tot.

Ara, quan en veig algun 600 pel carrer, que encara queden, contemplo incrèdul com és de petit.

O el cotxe ha encongit un munt o jo he crescut molt…

8. La platja dels hippies amb barques de luxe

La Cala també va tenir la seva platja hippie: Cala Carbó. És la darrera de la dreta. De vegades té una mica de sorra, altres anys no, depèn dels temporals. Està plena de pedres perquè en fer la carretera de la urbanització van fer fora totes les roques de les excavacions sobre la platja i allà es van quedar per sempre, la sorra ja mai les va cobrir.

Com que era una platja incòmoda i apartada, gairebé no hi anava ningú, i els nudistes aprofitaven per prendre el sol allà. També hi havia moltes barques a la part de dalt i dos embarcadors espaiosos al seu flanc dret, amb grans portes per protegir les naus. A la dreta la família Darder tenia un important llaüt de fusta, preciós.

És l’embarcació tradicional de Mallorca, i es diu així perquè la seva forma s’assembla molt a la de l’instrument musical. Tenia un mariner que es dedicava exclusivament a tenir cura de la barca i quan la família volia navegar conduïa l’embarcació.

Al costat d’aquesta relíquia del passat gloriós de l’illa, a la seva esquerra, el senyor Moyá aparcava una mega llanxa amb dos motors foraborda, que semblava una nau espacial. Sortia sorollós, fent molta escuma, i en posar el motor a tota velocitat la punta de la llanxa s’enlairava i gairebé semblava que tota la nau volés.

Amb aquest ímpetu podia arribar ràpidament al lloc on la plataforma continental marina cau en picat cap a l’abisme de les profunditats, a un quilòmetre més o menys de la costa.

Diuen els pescadors que s’hi pesquen els peixos més grans. Sens dubte Moyá els pescava. Ara, quan vaig a Cala Carbó veig incrèdul com les barques ja no hi són. El mar ha destruït les invencibles portes i els embarcadors estan en silenci, servixen de refugi els banyistes cansats del sol.

9. La festa més gran del món

Sant Llorenç és un sant que va morir cremat sobre una graella. Segons la tradició tenia tan bon humor, que quan l’estaven rostint demanava que li capgiressin perquè quedés ben torrat pels dos costats. Coses dels sants, que volen pujar al cel després de tenir experiències molt fortes. Segurament per aquesta forma de morir, la seva celebració al calendari catòlic és el dia 10 d’agost, quan fa més calor de tot l’any.

A Mallorca, antigament, el dia del sant (onomàstic) se celebrava molt més que el de l’aniversari. És comprensible, abans només es posaven noms del santoral, i tothom sabia quin dia era el teu sant. En canvi, l’aniversari només els íntims el coneixien fins que va aparèixer facebook. El dia de Sant Llorenç, en una casa amb quatre generacions de Llorenç, era el dia més festiu de tot l’any. Es convidava tota la família, oncles, tietes, cosins, cosines, consogres… I es menjava arròs de peix i peix al forn.

Grans ensaïmades agermanaven el gelat d’ametlla i el vi acompanyava els plats. Al final s’encenien cigars havans al costat del cafè i del conyac. Bullia tanta gent a la casa que calia posar taules a diversos llocs. Els adults no s’asseien amb els nens, com ara, que els petits obliguen els grans a callar, sinó en taules a part. Només els cosins molt grans tenien el privilegi d’asseure’s amb els adults.

Música no n’hi havia, ja que els mallorquins són molt seriosos, però acudits, records del passat i discussions de política, mentre els nens ens perseguíem al voltant de la casa. Era una revolució que es preparava amb dies d’antelació i portava la ressaca, fent croquetes amb el peix que havia sobrat, i trossos d’ensaïmada rodant durant uns quants dies pel rebost, si abans no els havien descobert les formigues que a l’estiu són omnipresents.

En aquell temps els meus oncles havien de rondar els quaranta o cinquanta anys. A mi em semblaven vellíssims, i em feia por parlar amb ells. Ara que he passat els cinquanta, i em sento tan jove, no comprenc com els podia veure tan allunyats…

10. Una gran catàstrofe

Sembla broma, però va passar un divendres 13, com a la pel·lícula, el del mes de setembre del 2002. Aquella nit, en dues hores, una gran tempesta va descarregar més de 150 litres per metre quadrat a la Cala de Sant Vicenç. El torrent de can Botana va créixer amb un ímpetu desconegut. De sobte, de matinada, es va sentir un esclat com una gran bomba, o un terratrèmol. Era l’aigua, que no cabia a la llera de pedra que havien construït per fer la urbanització. El líquid furiós es va menjar la meitat de la carretera i va envair tots els soterranis de les cases. Gràcies a Déu, no va morir ningú, però la riuada es va emportar 35 cotxes al davant. Alguns van acabar al mar. L’endemà va sortir a tots els diaris de l’illa.

Nosaltres vam quedar estupefactes en veure que l’aigua ni tan sols havia tocat les pedres del mur que tanca la parcel·la per la part del torrent. El besavi, en fer els límits i tancar el solar, havia tingut en compte la màxima crescuda de l’aigua. Tot estava bé, saviesa d’abans. Després l’Ajuntament de Pollença va substituir les pedres calcàries que tancaven la llera per formigó. No ha tornat a passar, però és que encara no han tornat a caure 150 litres per metre quadrat des de llavors. La prova de foc de la nova llera encara no ha arribat.

Veure noticia: Una tromba de agua causa el caos en Cala Sant Vicenç y Pollença

11. Literatura sobre el mar

No només es van enamorar els pintors de la cala de Sant Vicenç. També hi va haver un escriptor alemany que va quedar enamorat dels seus encants. Va comprar el solar que és a la dreta de cala Molins i, a més d’una casa, va escollir el promontori més proper al mar per edificar-hi un habitacle on escriure.

Una petita estada amb un gran balcó mirador on contemplar el blau turquesa de l’aigua, olorar la sal i escoltar les onades trencar contra l’escullera. En passejar per sota, ja que el carrer quedava encaixat entre el bonic edifici i les roques, senties el repic de les tecles d’una màquina d’escriure, un so que abans, previ a la invenció dels ordinadors, era patrimoni de tots els escriptors. No escrivia novel·les, sinó llibres d’economia, així que els cants de les sirenes en fosquejar segurament aclarien les sumes i les restes, perquè totes les operacions fossin rendibles.

12. La muntanya màgica

Si hi ha alguna cosa que fa especial la Cala és aquesta muntanya que tanca la badia per la dreta, El Cavall Bernat (Cavall Bernat en castellà). Aquesta muntanya que va enamorar el besavi, és de color violeta fosc abans de migdia, gris i crema durant el dia, per tornar taronja intens a la posta de sol. Una mola de pedra que cau en vertical sobre el mar, la seva forma és inversemblant, poderosa, tel·lúrica. El nom, però, es repeteix en altres geografies com ara València o Catalunya. Allà, el més famós Cavall Bernat és al Monestir de Montserrat.

Aquest topònim s’aplica sempre a monòlits i penyes amb forma d’agulla, és a dir, amb una clara referència fàl·lica. Es discuteix molt sobre l’etimologia d’aquestes paraules, l’origen de les quals es remunta a l’edat mitjana. Uns lingüistes es decanten per “Carall Armat” (fal erecte) com a origen. Altres defensen “Carall Baranat” (fal·la envoltat de penya-segats). Però tots coincideixen que va ser al segle XVII, quan la preocupació moral va fer suavitzar aquests topònims tan eròtics i canviar-los per Cavall Bernat. Així que, encara que molts busquen la figura d’un cavall a la silueta de la muntanya, fins i tot reconeixen l’ull al forat, els orígens del topònim no tenen res a veure amb aquest animal.

13. La Torre fantasma.

A l’edat mitjana la Mediterrània era un mar ple de perills i pirateria. Hi havia molts amics del que era aliè, amb ganes d’enriquir-se sense esforç. El fet que Mallorca estigués al centre de moltes rutes comercials la feia un botí llaminer. Per això, cap dels pobles de l’illa està situat al costat de la costa. Només Palma i Alcúdia, armades amb una gran muralla defensiva, gosaven estar al costat del mar. Els pobles costaners estaven situats a cinc o sis quilòmetres del litoral.

Prou temps per avisar en cas de desembarcament, i de complicar les coses als lladres fugitius. Aquests pobles posseïen petits ports pesquers, on no hi havia riquesa i amb prou feines vivien un grapat de pescadors que no podien suposar cap interès per als pirates. Així, Porto Cristo de Manacor, Porto Colom de Felanitx, Colònia de Sant Jordi de Campos, Can Picafort de Santa Margalida, Port Pollença de Pollença, etc. Aquests ports amb el turisme han crescut tant, que alguns ja són més grans que les seves pròpies viles, però només fa uns quants anys. Una altra eina molt útil a l’edat mitjana a banda d’allunyar-se de la costa eren les torres de vigilància. Recorren tot el litoral de l’illa i hi havia permanentment guaites que avisaven de qualsevol nau sospitosa (www.torresitalaies.cat).

Aquestes torres es comunicaven entre si mitjançant el fum de dia o el foc de nit, i és un costum que s’ha reprès a Mallorca: una vegada a l’any s’encenen de nou totes les torres alhora. A les fotos antigues de la Cala també s’hi aprecia una d’aquestes torres de vigilància en un punt estratègic del litoral. El meu besavi la va pintar moltes vegades, com Hèrcules poderós dominant sobre el penya-segat. Després, a l’època del boom del turisme a l’illa, un ric empresari va comprar aquest emplaçament i va decidir fer-se una casa allà, amb les millors vistes de tota la Cala.

Va començar amb els murs de l’edifici, però la torre el molestava, així que la va fer enderrocar. En cap moment no va pensar que la torre podria haver-se integrat a la casa, o que aquest element arquitectònic era testimoni d’un passat d’inseguretats i lluites, i només perquè era testimoni de la cooperació dels habitants per defensar-se del lladre mereixia respecte. Va enderrocar la torre sense contemplacions. Els veïns en veure l’espatlla ho van denunciar a l’Ajuntament, que li va prohibir continuar amb les obres. Però la torre ja no va ser mai reconstruïda.

14. Heràldica

Una casa important necessita un escut. Així ho havia de sentir el besavi quan va encarregar a un picapedrer de l’illa que estampara en pedra el cognom familiar. Cerdà no és un llinatge de noble nissaga, aristocràtic, però com tot cognom antic té el seu logotip. Un cérvol encabritat. La feina va ser de gran finor. Amb les banyes de l’abundància, amb fruites, fulles, flors i remat de petxina. A l’escusó (escut petit situat al centre on hi ha la divisa del cavaller) hi figurava un bell cérvol amb les potes davanteres enlaire, en un baix relleu fi i molt ben acabat. Segur que el pintor va quedar satisfet de la delicadesa de l’artesà. Van passar els anys, nosaltres ja ocupàvem la casa als estius, i un clarejar, quan tots dormíem encara al llit, uns cops sonors ens van despertar de sobte.

El meu pare va saltar del llit d’un salt. “Lladres, lladres pujant per l’escala!” va cridar, però en sortir al descanset, la casa era buida. Els cops venien de fora. Obrim les finestres per veure caure una calamarsa de la mida d’un puny. Veritables pedres baixaven sobre la teulada i feien la sensació de petjades. Va durar poc, però l’espatlla va ser terrible. Moltes teules trencades, branques dels arbres i algun vidre. El capó del cotxe familiar, que en aquella època era un seat 127, va quedar marcat per sempre amb la xapa crivellada. L’escut tampoc no es va escapar de la guerra. En uns minuts va envellir uns quants segles. Va passar de cérvol encabritat a cérvol ferit. Va sobreviure a la batalla, ferit però amb les potes enlaire, encara queda una mica de l’antic orgull a la seva estampa.

15. Un grafit de 1912

El meu germà gran té un amic gran aficionat a l’excursionisme. Un dia, trotant per les muntanyes d’Ariant, una Possessió (com anomenen a Mallorca les grans propietats) del nord de l’illa, es va trobar estampat a la roca la signatura del besavi, i al costat l’any del succés: 1912. Amant de la pintura, va reconèixer la rúbrica i la va enviar aLorenzo.

A més, va fer una foto del paisatge que podia contemplar-se des d’allà i també la va compartir “Coneixes algun quadre amb aquestes vistes d’Ariant?”. El meu germà va respondre negativament. Sabien que havia pintat molts temes per aquesta zona, com el quadre Cova de les bruixes, que havia heretat precisament Lorenzo.

Tot i així van provar sort a internet… Llorenç Cerdà Bisbal, Ariant… Google els va oferir una imatge d’una obra que justament estava en aquell moment a la venda a una casa de subhastes de Barcelona Era la mateixa vista! El besavi, incansable excursionista, no hi havia racó del nord de Mallorca que no estimés.

Aquí ho va posar per escrit. Ver: toponimiamallorca.net – el Rocam

16. Una església enterrada

Quan jo vaig néixer encara governava el dictador Franco a Espanya. En aquella època anar a missa era imposició política. El meu pare era una persona devota, el sentiment religiós el naixia del cor. Però molts altres van haver d’anar a missa per obligació. Potser aquest és un dels motius pels quals avui dia les esglésies d’aquí són buides. A l’estiu anar a missa a la Cala per a un nen era molt divertit. A la part posterior de Cala Barques hi havia una antiga pedrera de marès. Elmarés és la pedra calcària de què està feta la major part de l’illa. Mallorca fa milions d’anys havia d’estar sota l’aigua, i milions i milions de granits de sorra es van anar acumulant i compactant més i més fins a originar aquesta pedra porosa d’un bell color ocre ataronjat. Quan l’illa va sortir dels mars, la pedra va passar de les profunditats a la llum del sol.

I els mallorquins, llestos com són, feien pedreres a cel obert tallant trossets d’aquest material per construir-ho tot: cases, esglésies, estables, magatzems, palaus. El problema és que no tota la pedra es va compactar igual. Hi ha marès de gran qualitat, sobretot a la zona de Santanyí, amb una duresa extraordinària. I hi ha molts altres marès de naturalesa minvant, que es desfan més i més com pitjor és la qualitat. El marès de Felanitx, per exemple, és aquest darrer tipus. I gairebé tot el poble està fet de pedra. Així que ja us podeu imaginar el problema que tenen la gent que viu en aquestes llars. Tinc un amic que em vaticina que un dia Felanitx desapareixerà, quan les parets dels habitatges s’acabin de disgregar com una platja de sorra. A més, la pedra de marès és un ésser viu.

Perquè la característica dels éssers vius és respirar, i això és el que fan aquestes pedres. Quan hi ha molta humitat, l’absorbeixen, i quan n’hi ha poca, la van deixant anar lentament. Respiren igual que nosaltres, però a una velocitat de pedra. La casa del besavi evidentment està feta de marès. Els mallorquins pintem aquesta pedra ignorant que és viva, la ofeguem, i ella es pren la venjança escopint la pintura. És molt difícil que una casa de l’illa no tingui escrostones. Bé, excepte si és posterior als anys 60, quan es va començar a utilitzar el totxo de ciment, que sí que és mort i ben mort, la pintura va començar a quedar-se al seu lloc. Però a les cases de marès pintar la paret és la feina de Sísif. Doncs bé, a la cala hi havia aquesta petita pedrera a l’aire lliure, que sortosament tenia forma quadrangular. Algun sacerdot intel·ligent havia fet construir al centre una caseta on es guardava una taula, una cadira, els utensilis sagrats, unes espelmes, un calze… L’oficiant venia una mica abans de l’inici de l’acte religiós i treia tots aquests instruments fora, es vestia amb les vestidures adequades i es preparava pausadament. Mentre tots els altres ens assèiem a les grades al voltant.

El meu pare prèviament ens havia fet xantatge amb un gelat si ens portàvem bé. I semblava que érem a la taula de Sant Francesc. Tot era humilitat i senzillesa. El seient dur de pedra, l’ombra dels pins, la sonoritat poca, calia agusar l’oïda. Quan sonava allò de “Benaventurats els pobres d’esperit perquè n’és el regne del cel” tots sentíem que nosaltres, allà mateix, refrescats per la brisa marina i acompanyats pels cants de les cigales n’érem. Bé, jo no sé si sentia això i la resta, perquè els nens a la missa atenen qualsevol cosa menys del que està passant. Ens distreiem amb l’estela que havia deixat un avió al cel, o amb el petit formiguer nascut entre les esquerdes del marès. Però l’experiència d’alguna cosa sagrada en aquest lloc tan simple flotava a l’aire. Més endavant la urbanització va anar creixent i creixent. Segurament que als propietaris dels cars xalets de nova planta no els devia semblar gaire elegant aquesta forma d’oficiar. I es va cedir un solar per construir una nova església. Penso que si l’arquitecte elegit era espanyol, havia de ser el primer que dibuixava a la vida després de treure’s el títol. Perquè qualsevol fill de veí sap que al mes d’agost si tanques un grup nombrós de persones en un recinte tancat el primer que necessites és una bona ventilació. Aquesta veritat evident era desconeguda pel tècnic. Un edifici quadrangular que de neogòtic només tenia els finals apuntats dels seus arcs. Una porta dentrada a la façana principal, no gaire gran.

I unes finestres molt allargades i estretes, com han de ser les de les esglésies, de les quals només es podia obrir un petit forat inferior. Tots els ingredients per a una sauna ben definits, la calor ja ho posava el sol. El ventall era imprescindible per assistir a aquelles cerimònies dominicals. Els nens, per la xafogor, ens posàvem tan pesats que els pares ens deixaven sortir a jugar al pati exterior mentre duraven els oficis. Al final, el gelat de rigor no hi faltava, però en aquest cas ja no era un premi, ja que no hi havia hagut esforç. Era més aviat costum. Jo no crec que Déu castigui. Si el totpoderós hagués pensat que alguna cosa estava malament no ho hagués creat així, com per anar castigant després. Potser més aviat és la vida la que castigui. Però si algú encara considera que el càstig és una part integrant del planetern, l’església va tenir el seu. Molts anys després es va descobrir que patia el mal de l’aluminosi. Els diners que costava reparar-los eren massa elevats i amb la disminució de feligresos ja no valia la pena. La jerarquia des-consagrà el temple. És possible. Un altar catòlic, per ser sagrat, ha de tenir relíquies de sants, que s’incrusten el dia de la consagració.

I unes finestres molt allargades i estretes, com han de ser les de les esglésies, de les quals només es podia obrir un petit forat inferior. Tots els ingredients per a una sauna ben definits, la calor ja ho posava el sol. El ventall era imprescindible per assistir a aquelles cerimònies dominicals. Els nens, per la xafogor, ens posàvem tan pesats que els pares ens deixaven sortir a jugar al pati exterior mentre duraven els oficis. Al final, el gelat de rigor no hi faltava, però en aquest cas ja no era un premi, ja que no hi havia hagut esforç. Era més aviat costum. Jo no crec que Déu castigui. Si el totpoderós hagués pensat que alguna cosa estava malament no ho hagués creat així, com per anar castigant després. Potser més aviat és la vida la que castigui. Però si algú encara considera que el càstig és una part integrant del planetern, l’església va tenir el seu. Molts anys després es va descobrir que patia el mal de l’aluminosi. Els diners que costava reparar-los eren massa elevats i amb la disminució de feligresos ja no valia la pena. La jerarquia des-consagrà el temple. És possible. Un altar catòlic, per ser sagrat, ha de tenir relíquies de sants, que s’incrusten el dia de la consagració.

17. La fi del besavi

Els anys van anar passant i el 1955 el besavi ja feia 93 anys que caminava sobre aquesta terra. Era un home molt fort i saludable, encara que baixet d´estatura. Però a aquestes edats sempre hi ha una cosa que no acaba de funcionar. El metge li va comunicar el diagnòstic: pròstata. Calia operar. La ciència mèdica havia avançat molt, però la intervenció no va ser gaire satisfactòria. Ja a casa seva a Palma, el malalt no millorava, al contrari. Aleshores la família va sol·licitar la presència d’un sacerdot. El moribund havia de rebre l’extrema unció. Aquest sagrament era una celebració privada que tenia lloc al món catòlic quan una persona estava propera al comiat. Era un salconduit.

El pacient quedava lliure dels seus pecats i podia estar tranquil que el seu destí futur seria bo, acollit pels àngels a l’altre món. Aquestes coses ara ja no es fan. La gent no es mor, i els que tenen la mala sort de passar per aquest tràngol saben del cert que després no hi ha res, per la qual cosa no val la pena posar el passaport en regla, no hi ha frontera per creuar. Però antigament tots volien descansar en pau, i per això es deia al servidor de Déu. Quan el besavi el va veure entrar per la porta va exclamar: “Ara ja?”. Al pintor la vida li havia sabut a poc.

18. Una casa neogòtica sobre la sorra

Si aneu a Cala Barques, la primera per l’esquerra us sorprendrà la casa de façana neogòtica que presideix la platja.

Era del propietari de la finca de Sant Vicenç. Aquest ric propietari va enviar a un famós arquitecte dissenyar-li un panteó al cementiri del poble.

El tècnic va elaborar un bell túmul amb façana neogòtica, molt adequada per a aquest emplaçament. El senyor de Sant Vicenç va quedar tan satisfet amb la construcció que va fer edificar una casa sobre la platja amb la mateixa façana.

19. La fi de Sant Vicenç

El nostre famós constructor va tenir un fill i dues filles. El primer va morir assassinat a Barcelona, ​​i de les segones cap no es va casar. Al final, molt grans, vivien entre les cases de la Possessió i la de la platja. El meu avi les anava a veure de tant en tant.

El pagès que vigilava les terres també en tenia cura. En morir el van fer hereu, i ell va vendre la finca, ja que aquests grans casals són molt cars de mantenir, cal tenir una economia sanejada per costejar aquests habitatges.

20. El final de can Botana

Quan era petit anava de tant en tant a jugar amb la filla dels pagesos que s’encarregaven de can Botana. Els senyors amos de la finca eren un matrimoni que no havia tingut fills, i els pagesos vivien a la casa i tenien cura de les terres. El bosc d’alzines que s’iniciava en entrar a la vall estava pristi fins pràcticament casa nostra al costat del mar. Estava principalment poblat d’alzines (Quercus ilex) i arbustos de mata (Pistacia lentiscus).

Podies córrer entre els arbres ja que no hi havia pràcticament res més. Alguna gran pedra decorava el paisatge aquí i allà. El terra estava cobert de fulles d’alzina i caminar-hi era com trepitjar un núvol. La terra, tendra i encoixinada. Els senyors van morir sense descendència i van deixar en herència la finca als seus 14 nebots, que van trigar molts anys a posar-se d’acord, fins que finalment el van vendre a la família Swarovski. Ells van reformar la casa i en uns anys la van tornar a vendre. Amb tant de tràfec de propietaris, els pagesos van haver d’abandonar la casa i l’ocupació. A més, ja eren grans i la seva filla va marxar a estudiar infermeria.

Ara quan passejo pel bosc no el conec i em quedo sorprès. L’heura ha envaït les alzines. Tota mena d’arbustos creixen per tot arreu i la mala herba ha convertit el bosc en infranquejable. Els esbarzers amb les seves pues arriben a una alçada de més de tres metres ia poc a poc van tancant el nostre pas. En uns anys serà impossible caminar-hi. Què ha passat? Els pagesos cuidaven porcs i ovelles que vivien al bosc. Ells menjaven les glans i removien la terra buscant bolets i tubercles, mentre que elles mantenien totes les herbes salvatges a ratlla. Només els arbres regnaven majestuosos al bosc. Ara és un lloc brut, molt brut, abandonat.

A algun pot semblar-li romàntic i malenconiós, però jo només veig el perill d’un gran incendi que amb tanta mala herba i branca seca qualsevol dia assolarà el lloc i enterrarà l’últim record que queda del gloriós passat de can Botana. No podem imaginar com depenem dels animals pel futur del nostre planeta. Si no ho creus, escolta Allan Savory:

21. El fantasma del besavi

Alguns amics em pregunten si no tinc por de trobar alguna nit el fantasma del besavi passejant per la casa, traient els seus pinzells de fantasma i els seus colors de fum i pintar entre la taula i la barra de la cuina que hem instal·lat al seu taller. O pujar a la torre amb les seves petjades que no fan soroll (perquè els fantasmes no fan soroll si no tenen cadenes) i gaudir de la fresca brisa de la nit sobre la pell de fantasma. Jo dic que no tinc la més mínima preocupació de trobar-m’ho a casa.

Perquè si el besavi ha tornat a la terra que tant va estimar, no és per tancar-se a casa seva. Si veus a la nit una silueta borrosa movent-se entre els cingles, baixant a la platja que llavors estarà silenciosa i buida, o descansant a la llum de la lluna que tintinea als seus cabells grisos, assegut en un penya-segat, aquesta ombra segur que és ell . Allà fora, a la natura, al seu estimat paisatge, hi serà.