Algú es preguntarà si la casa ha canviat molt des que el besavi la va construir. Certament, quan jo vaig néixer, ell ja feia catorze anys que era difunt. Però en aquella època els canvis eren lents. De fet, recordo perfectament l’olor de pintura en el seu estudi, perquè molts dels seus pinzells i colors seguien allà, en el taller. Allà hi ha hagut el canvi més gran de la casa, ja que el que actualment és la cuina i el saló del pis superior, era l’estudi del pintor, el lloc on treballava els dies plujosos de tardor o primavera, quan la calor d’agost era tan intensa que no era possible enfilar-se per les muntanyes sense agafar una insolació.

A més, com és evident per a qualsevol que llogui la casa, abans era tota una, no dos habitatges com ara. Per altra banda, encara es poden veure en una finestra unes pinzellades del besavi, que algun dia treballant possiblement s’hauria quedat sense draps vells per netejar els pinzells, i els va refregar sobre la fusta abans de guardar-los.

1. Una casa petita

Podeu pensar que era una casa molt gran per a només una familia, però en realitat es quedava petita: tinc tres germans més, dos homes i una dona. Els meus pares van ser tots dos professors, així que passàvem tot l’estiu a la Cala de Sant Vicenç.

A nosaltres sis s’hi afegien els meus avis paterns, i una tia àvia soltera que tota la vida va viure amb ells (sempre van ser tres, i quan ell va marxar a l’altre món, les altres dues van córrer darrere seu). La família jove dormia a dalt, els tres nois dormíem a l’habitació que hi ha en pujar l’escala, la meva germana dormia a la petita del fons, i els meus pares a l’habitació sota la torre.

El taller del besavi estava tancat, ja que els nens no havien de tocar tots aquells productes pudents i tòxics. Era el reducte del difunt, com si allà continués treballant, encara que algun moble vell hagués anat a parar a l’estudi, i anés agafant pols a la cantonada. Molt més tard se li va treure una part per al bany, ja que de nen a dalt no n’hi havia, i quan es van separar els pisos es varen fer en aquesta peça la cuina i el saló superior.

A baix dormien els meus avis, en una gran habitació al costat del saló, que en morir ells es va convertir en menjador (el menjador antic va passar a ser dormitori). I la meva tia àvia dormia sola en una altra cambra, al costat de la cuina. Encara quedava un petit dormitori per si hi havia alguna visita, però com podeu imaginar tota la casa estava ocupada i plena de vida, excepte el “sancta sanctorum” del besavi.

2. Aïllats de l’enrenou

El solar també era molt més gran, doncs anys més tard es va parcel·lar i es van vendre dues parts limítrofes. En el tram que quedava al costat de la mar un empresari català va construir una casa molt respectuosa amb l’entorn i amb la nostra mateixa casa. I la parcel·la al costat de l’hostal Oriola, recentment, va ser adquirida per un ciutadà irlandès.

Tot i així, de petit els veïns eren molt lluny, separats per un bosc de pins i alzines que donaven a la casa l’aspecte de castell, entronitzat entre els arbres. Hi havia molt de lloc per córrer i jugar a fet i amagar.

3. Unes muntanyes molt pelades

Sorprèn molt com són d’àrides les muntanyes que envolten la Cala de Sant Vicenç. Tot i que la zona de Formentor és més poblada de pinedes, la resta és gairebé roca i amb unes poques plantes supervivents. Però, sempre va ser així? Sembla que no. Una pràctica ancestral utilitzada a la muntanya mallorquina era la crema sistemàtica a l’època hivernal. Aquesta crema controlada intentava ajudar a estimular el rebrot a l’arribada de les pluges primaverals, i servia d’aliment al bestiar que pasturava a les cingleres.

Una estratègia semblant practicaven els aborígens a Austràlia, i alguns estudis els fan responsables de la desaparició dels immensos boscos primigenis d’aquell continent. A Mallorca es va practicar durant segles i fins no fa gaire, quan va ser totalment prohibit. Les plantes com a càrritx (ampelodesmes mauritanicus) i mata (pistacia lentiscus) sobrevivien a aquestes pràctiques. Les plantes més grans, no. Conservam una foto de la casa on es pot veure el terreny erm, i els primers pins que va sembrar el besavi despuntant tímidament. A les zones d’urbanització, amb el reg humà, els pins han crescut extraordinàriament. Les muntanyes mostren alguns exemplars tímidament aquí i allà, però passaran segles fins que es tornin a veure amb el mantell arbori d’abans.

4. Pescar de matinada

Us preguntareu què fèiem tota la família en aquest indret durant els dos mesos i mig de vacances escolars. La veritat és que els dies passaven volant. És veritat que quan hi ha mar i platja un nen no necessita gaire més. Però, i els adults? Al meu avi li encantava pescar. En aquella època hi havia molta més pesca que no pas ara.

Tenien una barca molt petita i per això ell i el meu pare matinaven molt. A les sis del matí treien el bot a l’aigua aprofitant el vent de terra que bufa en aquelles hores a l’estiu (terral en diuen), que empenyia l’embarcació mar endins. Després, cap a les dotze del matí tornaven quan el vent, per la calor, girava en direcció contrària (embat). És clar que la barca tenia un petit motoret, però l’ajuda del vent era genial.

5. Ceràmica, olles i resar el rosari a la foscor

La meva mare és ceramista i a l’estiu aprofitava per desenvolupar la seva passió al taller que hi havia al soterrani. Això era durant els buits que quedaven entre fer el menjar, netejar la casa, rentar la roba,…

Tenia l’ajuda de les àvies, que a mig matí seguien l’etern ritual d’asseure’s al saló, amb les finestres ben tancades (perquè a la gent antiga no li agradava el sol en absolut) i resar el rosari. El costum de prendre el sol és molt recent. Antigament els mallorquins volien estar molt blancs.

Només tenien color els pagesos, que havien de passar la jornada sencera a ple sol, i tot i així les dones del camp portaven barret i guants de roba per evitar torrar-se al màxim. La gent benestant estava molt, molt blanca.

Va ser més tard, quan els burgesos van començar a estiuejar a la vorera de la costa i la resta del temps a treballar tot l’any en una oficina, quan estar morè va començar a significar estatus, però durant molts segles la pal·lidesa va ser bonica, i les meves àvies evitaven sempre el sol .

6. Sense mòbil

Nosaltres de petits jugàvem a qualsevol cosa, ja que no hi havia mòbil, ni internet, i la incipient televisió només tenia dos canals, la primera i la segona cadena.

La televisió es mirava en família. De dia pujàvem als arbres, corríem pel solar, pintàvem ciutats imaginàries en els troncs tallats per fer llenya; fèiem tendes de campanya, ens barallàvem i, sobretot nedàvem a la mar.

7. Un cotxe molt gran

El cotxe del meu avi era un Seat 600. En aquella època em semblava un cotxe enorme. Ens ficàvem darrere els quatre germans i hi havia prou lloc per a tots.

Els diumenges l’avi portava del mercat síndries, melons, fruites i verdures de tota mena; una ensaïmada per celebrar el dia del senyor, còmics, i quantes coses meravelloses poguessin sortir d’aquella banya de l’abundància inesgotable, on semblava caber-hi tot.

Ara, quan veig algun 600 pel carrer, que encara en queden, contemplo incrèdul com és en realitat de petit.

O el cotxe s’ha esquifit un munt o jo he crescut molt…

8. La platja dels hippies amb barques de luxe

La Cala també va tenir la seva platja hippie: Cala Carbó. És la darrera de la dreta. De vegades té una mica de sorra, altres anys no, depèn dels temporals. Està plena de pedres perquè en fer la carretera de la urbanització van fer fora totes les roques de les excavacions sobre la platja i allà es van quedar per sempre. La sorra ja no les va cobrir mai.

Com que era una platja incòmoda i apartada, gairebé no hi anava ningú, i els nudistes aprofitaven per prendre el sol allà. També hi havia moltes barques a la part de dalt i dos embarcadors espaiosos en el seu flanc dret, amb grans portes per protegir les naus. A la dreta, la família Darder tenia un important llaüt de fusta, preciós.

És l’embarcació tradicional de Mallorca, i es diu així perquè la seva forma s’assembla molt a la de l’instrument musical. Aquell llaüt tenia un mariner que es dedicava exclusivament a tenir cura de la barca, i quan la família volia navegar conduïa l’embarcació.

Al costat d’aquesta relíquia del passat gloriós de l’illa, a la seva esquerra, el senyor Moyá aparcava una gran llanxa amb dos motors foraborda, que semblava una nau espacial. Sortia fent un gran brogit, amb molta escuma, i en posar el motor a tota velocitat, la punta de la llanxa s’enlairava i gairebé semblava que tota la nau volés.

Amb aquest ímpetu podia arribar ràpidament al lloc on la plataforma continental marina cau en picat cap a l’abisme de les profunditats, a un quilòmetre més o menys de la costa.

Diuen els pescadors que en aquest lloc s’hi pesquen els peixos més grans. Sens dubte Moyá els pescava. Ara, quan vaig a Cala Carbó veig incrèdul com les barques ja no hi són. El mar ha destruït les invencibles portes i els embarcadors estan en silenci, a vegades serveixen de refugi als banyistes cansats del sol.

9. La festa més gran del món

Sant Llorenç és un sant que va morir cremat sobre una graella. Segons la tradició tenia tan bon humor, que quan l’estaven rostint demanava que el capgiressin perquè quedés ben torrat pels dos costats. Coses dels sants, que volen pujar al cel després de tenir experiències molt fortes. Segurament per aquesta forma de morir, la seva celebració al calendari catòlic és el dia 10 d’agost, quan fa més calor de tot l’any.

A Mallorca, antigament, el dia del sant (onomàstic) se celebrava molt més que el de l’aniversari. És comprensible: abans només es posaven noms del santoral, i tothom sabia quin dia era el seu sant. En canvi, l’aniversari només els íntims el coneixien fins que va aparèixer Facebook. El dia de Sant Llorenç, en una casa amb quatre generacions de nom Llorenç, era el dia més festiu de tot l’any. Es convidava tota la familia: oncles, tietes, cosins, cosines, consogres… I es menjava arròs de peix i peix en el forn.

Grans ensaïmades agermanaven el gelat d’ametlla i el vi acompanyava els plats. Al final s’encenien cigars havans al costat del cafè i del conyac. Bullia tanta gent a la casa que calia posar taules a diversos llocs. Els adults no s’asseien amb els nens, com ara, que els petits obliguen els grans a callar, sinó en taules a part. Només els cosins més grans tenien el privilegi d’asseure’s amb els adults.

Música no n’hi havia, ja que els mallorquins són molt seriosos, però sí es feien acudits, es comentaven records del passat i també hi havia discussions de política, mentre els nens ens perseguíem al voltant de la casa. Era una revolució que es preparava amb dies d’antelació i que portava més tard la ressaca. Després fèiem croquetes amb el peix que havia sobrat, i hi havia bocins d’ensaïmada rodant durant uns quants dies pel rebost, si abans no els havien descobert les formigues, que a l’estiu són omnipresents.

En aquell temps els meus oncles havien de rondar els quaranta o cinquanta anys. A mi em semblaven vellíssims, i em feia por parlar amb ells. Ara que he passat els cinquanta, i em sento tan jove, no comprenc com els podia veure tan allunyats…

10. Una gran catàstrofe

Sembla broma, però va passar un divendres 13, com a la pel·lícula, el del mes de setembre de 2002. Aquella nit, en dues hores, una gran tempesta va descarregar més de cent cinquanta litres per metre quadrat a la Cala de Sant Vicenç. El torrent de can Botana va créixer amb un ímpetu desconegut. De sobte, de matinada, es va sentir un esclat, com una gran bomba o un terratrèmol. Era l’aigua, que no cabia a la llera de pedra que havien construït per fer la urbanització. El líquid furiós es va menjar la meitat de la carretera i va envair tots els soterranis de les cases. Gràcies a Déu, no va morir ningú, però la riuada es va emportar trenta-cinc cotxes per davant. Alguns van acabar a la mar. L’endemà va sortir a tots els diaris de l’illa.

Nosaltres vam quedar estupefactes en veure que l’aigua ni tan sols havia tocat les pedres del mur que tanca la parcel·la per la part del torrent. El besavi, en fer els límits i tancar el solar, havia tingut en compte la màxima crescuda de l’aigua. Tot estava bé: saviesa d’abans. Després l’Ajuntament de Pollença va substituir les pedres calcàries que tancaven la llera per formigó. No ha tornat a passar, però és que encara no han tornat a caure cent cinquanta litres per metre quadrat des de llavors. La prova de foc de la nova llera encara no ha arribat.

Veure noticia: Una tromba de agua causa el caos en Cala Sant Vicenç y Pollença

11. Literatura sobre el mar

No només es van enamorar els pintors de la cala de Sant Vicenç, també hi va haver un escriptor alemany que va quedar enamorat dels seus encants. Va comprar el solar que és a la dreta de cala Molins i, a més d’una casa, va triar el promontori més proper a la mar per edificar-hi un habitacle on escriure.

Un petit lloc amb un gran balcó mirador on contemplar el blau turquesa de l’aigua, olorar la sal i escoltar les onades que trencaven contra l’escullera. En passejar per sota, ja que el carrer quedava encaixat entre el bonic edifici i les roques, sentíem el repic de les tecles d’una màquina d’escriure, un so que abans, previ a la invenció dels ordinadors, era patrimoni de tots els escriptors. No escrivia novel·les, sinó llibres d’economia, així que els cants de les sirenes en fosquejar segurament aclarien les sumes i les restes, per tal que totes les operacions fossin rendibles.

12. La muntanya màgica

Si hi ha alguna cosa que fa especial la Cala és aquesta muntanya que tanca la badia per la dreta, el Cavall Bernat. Aquesta muntanya, que va enamorar el besavi, és de color violeta fosc abans de migdia, gris i crema durant el dia, i taronja intens a la posta de sol. Una mola de pedra que cau en vertical sobre el mar. La seva forma és inversemblant, poderosa, tel·lúrica. El nom, però, es repeteix en altres geografies com ara a València o a Catalunya. Allà, el més famós Cavall Bernat és al Monestir de Montserrat.

Aquest topònim s’aplica sempre a monòlits i penyes amb forma d’agulla, és a dir, amb una clara referència fàl·lica. Es discuteix molt sobre l’etimologia d’aquestes paraules, l’origen de les quals es remunta a l’edat mitjana. Uns lingüistes es decanten per “Carall Armat” (fal.lus erecte) com a origen. Altres defensen “Carall Baranat” (fal.lus envoltat de penya-segats). Però tots coincideixen que va ser al segle XVII, quan la preocupació moral va fer suavitzar aquests topònims tan eròtics i canviar-los per Cavall Bernat. Així que, encara que molts busquen la figura d’un cavall a la silueta de la muntanya, i fins i tot hi reconeixen l’ull en el forat, els orígens del topònim no tenen res a veure amb aquest animal.

13. La Torre fantasma.

A l’Edat Mitjana la Mediterrània era una mar plena de perills i pirateria. Hi havia molts de lladres i bandits, amb ganes d’enriquir-se sense esforç. El fet que Mallorca estigués en el centre de moltes rutes comercials la feia un botí llaminer. Per això, cap dels pobles de l’illa està situat al costat de la costa. Només Palma i Alcúdia, armades amb una gran murada defensiva, gosaven estar al costat de la mar. Els pobles costaners estaven situats a cinc o sis quilòmetres del litoral.

D’aquesta manera, hi havia prou temps per avisar en cas de desembarcament, per tal de complicar les coses als lladres fugitius. Aquests pobles posseïen petits ports pesquers on no hi havia riquesa, i amb prou feines hi vivien un grapat de pescadors que no podien suposar cap interès per als pirates. Així, teníem, Porto Cristo de Manacor, Porto Colom de Felanitx, Sa Colònia de Sant Jordi de Campos, Can Picafort de Santa Margalida, Port de Pollença… etc. Aquests ports, amb el turisme han crescut tant, que alguns ja són més grans que les seves pròpies viles, però només des de fa uns quants anys. Una altra eina molt útil a l’Edat Mitjana, a banda d’allunyar les poblacions de la costa, eren les torres de vigilància. Recorrien tot el litoral de l’illa i hi havia permanentment guaites que avisaven de qualsevol nau sospitosa (www.torresitalaies.cat).

Aquestes torres es comunicaven entre si mitjançant el fum de dia o el foc de nit, i és un costum que s’ha reprès a Mallorca: una vegada a l’any s’encenen de nou totes les torres alhora. A les fotos antigues de Cala St. Vicenç també s’hi aprecia una d’aquestes torres de vigilància en un punt estratègic del litoral. El meu besavi la va pintar moltes vegades, com Hèrcules poderós dominant sobre el penya-segat. Després, a l’època del boom del turisme a l’illa, un ric empresari va comprar aquest emplaçament i va decidir fer-se una casa allà, amb les millors vistes de tota la Cala.

Va començar amb els murs de l’edifici, però la torre el molestava, així que la va fer enderrocar. En cap moment no va pensar que la torre podria haver-se integrat a la casa, o que aquest element arquitectònic era testimoni d’un passat d’inseguretats i de lluites, i només perquè era testimoni de la cooperació dels habitants per defensar-se del lladre mereixia respecte. Va enderrocar la torre sense contemplacions. Els veïns, en veure la destrossa, ho van denunciar a l’Ajuntament, que li va prohibir continuar amb les obres. Però la torre ja no va ser mai reconstruïda.

14. Heràldica

Una casa important necessita un escut. Així ho havia d’haver sentit el besavi quan va encarregar a un picapedrer de l’illa que estampàs en pedra el cognom familiar. Cerdà no és un llinatge de noble nissaga, ni aristocràtic, però com tot cognom antic té el seu logotip: un cérvol encabritat. La feina va ser de gran finor. Amb les banyes de l’abundància, amb fruites, fulles, flors i amb un remat de petxina. A l’escusó (escut petit situat al centre on hi ha la divisa del cavaller) hi figurava un bell cérvol amb les potes davanteres enlaire, en un baix relleu fi i molt ben acabat. Segurament el pintor va quedar satisfet de la delicadesa de l’artesà. Van passar els anys – nosaltres ja ocupàvem la casa als estius- i, en clarejar, quan tots dormíem encara al llit, uns terribles cops sonors ens van despertar de sobte.

El meu pare va saltar del llit d’un bot: “Lladres,lladres pujant per l’escala!” va cridar, però en sortir al descanset, la casa era buida. Els cops venien de fora. Vàrem obrir les finestres per veure caure una calamarsa de la mida d’un puny. Veritables pedres baixaven sobre la teulada i feien la sensació de ser unes petjades. Va durar poc, però l’estrall va ser terrible. Moltes teules trencades, branques dels arbres rompudes i algun vidre. El capó del cotxe familiar, que en aquella època era un seat 127, va quedar marcat per sempre amb la xapa crivellada. L’escut tampoc no es va escapar de la guerra. En uns minuts va envellir uns quants segles. Va passar de cérvol encabritat a cérvol ferit. Sobrevisqué a la batalla, ferit, però amb les potes enlaire: encara queda una mica de l’antic orgull a la seva estampa.

15. Un grafit de 1912

El meu germà gran té un amic que és un gran aficionat a l’excursionisme. Un dia, trotant per les muntanyes d’Ariant, una possessió (com anomenen a Mallorca les grans propietats) del nord de l’illa, es va trobar estampada a la roca la signatura del besavi, i al costat l’any del succés: 1912. Amant de la pintura, va reconèixer la rúbrica i la va enviar a en Llorenç, el meu germà.

A més, va fer una foto del paisatge que podia contemplar-se des d’allà i també la va compartir: “Coneixes algun quadre amb aquestes vistes d’Ariant?”. El meu germà va respondre negativament. Sabien que havia pintat molts temes per aquesta zona, com el quadre “Cova de les bruixes”, que havia heretat precisament en Llorenç.

Tot i així van provar sort a internet… Llorenç Cerdà Bisbal, Ariant… Google els va oferir una imatge d’una obra que justament estava en aquell moment a la venda a una casa de subhastes de Barcelona. Era la mateixa vista! El besavi, incansable excursionista, no hi havia racó del nord de Mallorca que no estimés.

Aquí ho va posar per escrit. Ver: toponimiamallorca.net – el Rocam

16. Una església enterrada

Quan jo vaig néixer encara governava el dictador Franco a Espanya. En aquella època anar a missa era imposició política. El meu pare era una persona devota, i el sentiment religiós li naixia del cor; però molts altres van haver d’anar a missa per obligació. Potser aquest és un dels motius pels quals avui dia les esglésies d’aquí són buides. A l’estiu anar a missa a la Cala per a un nen era molt divertit. A la part posterior de Cala Barques hi havia una antiga pedrera de marès. El marés és la pedra calcària de què està feta la major part de l’illa. Mallorca fa milions d’anys havia estat sota l’aigua, i milions i milions de granets de sorra es van anar acumulant i compactant més i més, fins a originar aquesta pedra porosa d’un bell color ocre ataronjat. Quan l’illa va sortir de la mar, la pedra va passar de les profunditats a la llum del sol.

I els mallorquins, llestos com són, feien pedreres a cel obert tallant trossets d’aquest material per construir-ho tot: cases, esglésies, estables, magatzems, palaus. El problema és que no tota la pedra es va compactar igual. Hi ha marès de gran qualitat, sobretot a la zona de Santanyí, amb una duresa extraordinària, i hi ha molts altres maresos de naturalesa minvant, que es desfan més i més a mesura que empitjora la qualitat. El marès de Felanitx, per exemple, és d’aquest darrer tipus. I gairebé tot el poble està fet de pedra. Així que ja us podeu imaginar el problema que tenen la gent que viu en aquestes llars. Tinc un amic que em vaticina que un dia Felanitx desapareixerà, quan les parets dels habitatges s’acabin de disgregar, com una platja de sorra.

A més, la pedra de marès és com un ésser viu. Perquè la característica dels éssers vius és respirar, i això és el que fan aquestes pedres. Quan hi ha molta humitat, l’absorbeixen, i quan n’hi ha poca, la van deixant anar lentament. Respiren igual que nosaltres, però a una velocitat lenta, de pedra. La casa del besavi evidentment està feta de marès. Els mallorquins pintem aquesta pedra ignorant que és viva, l’ofeguem, i ella es pren la venjança escopint la pintura. És molt difícil que una casa de l’illa no tingui escrostones. Bé, excepte si és posterior als anys 60, quan es va començar a utilitzar el totxo de ciment, que sí que és mort i ben mort. A partir d’aquell moment la pintura va començar a quedar-se en el seu lloc. Però a les cases de marès pintar la paret és la feina de Sísif. Doncs bé, a la cala hi havia aquesta petita pedrera a l’aire lliure, que sortosament tenia forma quadrangular. Algun sacerdot intel·ligent havia fet construir en el centre una caseta on es guardava una taula, una cadira, els utensilis sagrats, unes espelmes, un calze… L’oficiant venia una mica abans de l’inici de l’acte religiós i treia tots aquests instruments fora; es vestia amb les vestidures adequades i es preparava pausadament. Mentre, tots els altres ens assèiem a les grades, al seu voltant.

El meu pare prèviament ens feia xantatge amb una promesa de gelat si ens portàvem bé. I semblava que érem a la taula de Sant Francesc. Tot era humilitat i senzillesa. El seient dur de pedra, l’ombra dels pins, la poca sonoritat,…Calia esmolar l’oïda. Quan sonava allò de “Benaventurats els pobres d’esperit perquè d’ells n’és el regne del cel”, tots sentíem que nosaltres, allà mateix, refrescats per la brisa marina i acompanyats pels cants de les cigales n’érem de benaventurats. Bé, jo no sé si sentia això i la resta també, perquè els nens a la missa atenen qualsevol cosa menys el que està passant. Ens distrèiem amb l’estela que havia deixat anar un avió al cel, o amb el petit formiguer nascut entre les esquerdes del marès. Però l’experiència d’alguna cosa sagrada en aquest lloc tan simple ens envaïa. Més endavant, la urbanització va anar creixent i creixent. Segurament als propietaris dels cars xalets de nova planta no els devia semblar gaire elegant aquesta forma d’oficiar. I es va cedir un solar per tal de construir una nova església. Penso que si l’arquitecte elegit era espanyol, havia de ser el primer encàrrec que projectava després de treure’s el títol. Perquè qualsevol sap que al mes d’agost si tanques un grup nombrós de persones en un lloc, el primer que necessites és una bona ventilació. Aquesta veritat evident era desconeguda pel tècnic. Aquell era un edifici quadrangular que de neogòtic només tenia els finals apuntats dels seus arcs. Tenia també una porta d’entrada a la façana principal, no gaire gran,

i unes finestres molt allargades i estretes, com han de ser les de les esglésies, de les quals només es podia obrir un petit forat inferior. Tots els ingredients per a una sauna ben definits; la calor ja la posava el sol. El ventall era imprescindible per assistir a aquelles cerimònies dominicals. Els nens, per la xafogor, ens posàvem tan pesats que els pares ens deixaven sortir a jugar al pati exterior mentre duraven els oficis. Al final, el gelat de rigor no ens faltava, però en aquest cas ja no era un premi, ja que no hi havia hagut esforç. Era més aviat costum. Jo no crec que Déu castigui. Si el totpoderós hagués pensat que alguna cosa estava malament no ho hagués creat així, com per anar castigant després. Potser més aviat és la vida la que castiga. Però si algú encara considera que el càstig és una part integrant del pla etern, l’església va tenir el seu. Molts anys després es va descobrir que patia el mal de l’aluminosi. Els diners que costava reparar-los eren molt elevats i amb la minva de feligresos ja no valia la pena. La jerarquia desconsagrà el temple. És possible. Un altar catòlic, per poder ser sagrat, ha de tenir relíquies de sants, que s’incrusten el dia de la consagració.

A la inversa, la cerimònia en la qual s’extreuen aquestes relíquies deixa el lloc exempt de la seva necessitat religiosa. Ja es pot allotjar un pàrquing, discoteca, restaurant o magatzem en aquest edifici. Però ja que era tan car reparar l’aluminosi, res es va fer, i l’església llangueix avui amb els vidres trencats per alguns desaprensius. Un càstig a la vanitat humana, qui ho sap. Acabada l’església moderna, l’antiga pedrera es va omplir de runes i es va cobrir de terra, no fos cas que a algú se li acudís reclamar la tornada a l’antiga frescor. Ara s’han instal·lat unes quantes taules i cadires de pedra que ningú no utilitza, per tal que es pugui menjar mirant a la mar, però, per què quedar-se en aquest lloc apartat i sense vistes? Quan hi passo a prop m’imagino que el sacerdot en recollir la caseta, es va oblidar moltes de les coses que utilitzava a la missa. Objectes litúrgics romanen amagats sota terra. Fins i tot potser el pa que utilitzava a l’eucaristia és allà baix. I un batec sagrat ressona des del més profund.

17. La fi del besavi

Els anys van anar passant i el 1955 el besavi ja feia 93 anys que caminava sobre aquesta terra. Era un home molt fort i saludable, encara que baixet d´estatura. Però en aquestes edats sempre hi ha una cosa que no acaba de funcionar. El metge li va comunicar el diagnòstic: pròstata. Calia operar. La ciència mèdica havia avançat molt, però la intervenció no va ser gaire satisfactòria. Ja a casa seva, a Palma, el malalt no millorava, al contrari. Aleshores la família va sol·licitar la presència d’un sacerdot. El moribund havia de rebre l’extremunció. Aquest sagrament era una celebració privada que tenia lloc en el món catòlic quan una persona estava propera al comiat. Era un salconduit.

El pacient quedava lliure dels seus pecats i podia estar tranquil que el seu destí futur seria bo, acollit pels àngels a l’altre món. Aquestes coses ara ja no es fan. La gent no mor, i els que tenen la mala sort de passar per aquest tràngol saben del cert que després no hi ha res, per la qual cosa no paga la pena posar el passaport en regla: no hi ha frontera per creuar. Però antigament tots volien descansar en pau. Quan el besavi el va veure entrar per la porta va exclamar: “Ara ja?”. Al pintor la vida li havia semblat molt breu.

18. Una casa neogòtica sobre la sorra

Si aneu a Cala Barques, la primera casa per l’esquerra us sorprendrà: una edificació amb façana neogòtica que presideix la platja.

Era del propietari de la finca de Sant Vicenç. Aquest ric propietari va manar a un famós arquitecte que li dissenyés un panteó al cementiri del poble.

El tècnic va elaborar un bell túmul amb façana neogòtica, molt adequat per a aquest emplaçament. El senyor de Sant Vicenç va quedar tan satisfet amb la construcció que va fer edificar una casa sobre la platja amb la mateixa façana.

19. La fi de Sant Vicenç

El nostre famós constructor va tenir un fill i dues filles. El primer va morir assassinat a Barcelona, i de les filles cap no es va casar. Al final, ja grans, vivien entre les cases de la possessió i la de la platja. El meu avi les anava a veure de tant en tant.

El pagès que vigilava les terres també en tenia cura. En morir el van fer hereu, i ell va vendre la finca, ja que aquests grans casals són molt cars de mantenir: cal tenir una bona economia per tal de poder pagar aquests habitatges.

20. El final de can Botana

Quan era petit anava de tant en tant a jugar amb la filla dels pagesos que s’encarregaven de can Botana. Els senyors de la finca eren un matrimoni que no havia tingut fills, i els pagesos vivien a la casa i tenien cura de les terres. El bosc d’alzines que començava en entrar a la vall era l’original fins pràcticament casa nostra, al costat de la mar. Era principalment poblat d’alzines (Quercus ilex) i arbustos de mata (Pistacia lentiscus).

Podíem córrer entre els arbres, ja que no hi havia pràcticament res més. Alguna gran pedra embellia el paisatge aquí i allà. La terra estava coberta de fulles d’alzina i caminar-hi era com trepitjar sobre un núvol. La terra, tendra i encoixinada. Els senyors van morir sense descendència i van deixar en herència la finca als seus catorze nebots, que van trigar molts anys a posar-se d’acord, fins que finalment la van vendre a la família Swarovski. Ells van reformar la casa i en uns anys la van tornar a vendre. Amb tants de canvis de propietaris, els pagesos van haver d’abandonar la casa i l’ocupació. A més, ja eren grans, i la seva filla va marxar a estudiar infermeria.

Ara quan passejo pel bosc no el conec i em quedo sorprès. L’heura ha envaït les alzines. Tota mena d’arbustos creixen per tot arreu i la mala herba ha convertit el bosc en infranquejable. Els esbarzers, amb les seves pues, arriben a una alçada de més de tres metres i a poc a poc van tancant el nostre pas. En uns anys serà impossible caminar-hi. Què ha passat? Els pagesos cuidaven porcs i ovelles que vivien al bosc. Els porcs menjaven les glans i removien la terra buscant bolets i tubercles, mentre que les ovelles es menjaven totes les herbes salvatges. Només els arbres regnaven majestuosos al bosc. Ara és un lloc brut, molt brut, abandonat.

A algú pot semblar-li romàntic i malenconiós, però jo només veig el perill d’un gran incendi que amb tanta mala herba i branca seca qualsevol dia assolarà aquest lloc i enterrarà l’últim record que queda del gloriós passat de Can Botana. No podem imaginar com depenem dels animals pel futur del nostre planeta. Si en tenim dubtes, podem escoltar l’ecòleg, ramader i naturalista de Zimbàbue Allan Savory.

21. El fantasma del besavi

Alguns amics em pregunten si no tinc por de trobar alguna nit el fantasma del besavi passejant per la casa, traient els seus pinzells eteris i els seus colors de fum, i pintant entre la taula i la barra de la cuina que hem instal·lat en el seu taller. O bé pujant a la torre amb les seves petjades que no fan soroll (perquè els fantasmes no fan soroll si no tenen cadenes) i gaudir de la fresca brisa de la nit sobre la pell de fantasma. Jo dic que no tinc la més mínima preocupació de trobar-me’l a casa.

Perquè si el besavi ha tornat a la terra que tant va estimar, no és per tancar-se a casa seva. Si veim a la nit una silueta borrosa movent-se entre els cingles, baixant a la platja que llavors estarà silenciosa i buida, o descansant a la llum de la lluna que resplendeix sobre els seus cabells grisos, assegut en un penya-segat, aquesta ombra segur que és ell. Allà fora, a la natura, en el seu estimat paisatge, allà hi serà.

Carlos Cerdà

Records de la infància

Índex